Al Sutra del lotus, la quinta essència dels ensenyaments de Shakyamuni, hi trobem el principi que «el món saha és, en si mateix, la Terra de la Llum Tranquil·la». Saha és un terme sànscrit que significa «suportar» o «resistir». […]

Si les persones conceben el món de manera primària com un lloc ple d’afliccions, corren un risc més gran d’interactuar-hi de manera equivocada; per exemple, buscant només la seva salvació personal; o sentint-se impotents i resignades davant la dura realitat social; o incorrent en respostes passives, a l’espera que algú resolgui els seus problemes.

La intenció veritable de Shakyamuni no va ser sentenciar que el món saha era un lloc on suportar penúries, sinó aclarir que és l’entorn precís on hem de construir la terra dels nostres somnis i de les nostres aspiracions; és a dir, la «Terra de la Llum Tranquil·la». Aquest principi s’il·lustra amb detalls en l’onzè capítol del Sutra del lotus, titulat «El sorgiment de la torre dels tresors». Allà, en aquell món saha on s’havien congregat multituds a escoltar la prèdica del Buda, emergeix una torre gegantesca il·luminada per la llum de la dignitat. Aleshores, el món saha es converteix en la Terra de la Llum Tranquil·la als ulls de tothom. […]

A l’època de Nichiren, el poble japonès vivia a mercè d’una sèrie de catàstrofes interminable. Als conflictes armats s’hi afegien desastres naturals com ara terratrèmols o tifons, i també epidèmies. Però la societat estava dominada per ideologies escapistes, que mantenien la gent tancada dins la closca del seu egoisme i en la negació de la realitat, o per sistemes de pensament que representaven l’ésser humà com una criatura impotent. Aquestes creences alimentaven un cercle viciós que afeblia i drenava la força vital de la població.

En aquest rerefons social, Nichiren parla sobre l’escena del Sutra del lotus on sorgeix la torre dels tresors, que dona inici al procés de transformació de la terra. Recalca que aquesta torre que es torna visible davant l’assemblea allà reunida representa, en realitat, el «cos individual» de totes les persones. I, amb això, ens ensenya que aquest procés de presa de consciència –el descobriment que cada un de nosaltres és aquesta mateixa llum digna i brillant que emet la torre dels tresors, capaç d’il·luminar el món turmentat d’afliccions– és el jaciment del qual aflora el nostre potencial humà il·limitat. A més, proclama la importància de crear amb les nostres pròpies mans el món que desitgem, mitjançant l’esforç de cada persona per brillar com aquesta torre dels tresors i mitjançant l’acció redoblada de tots per il·luminar d’esperança la societat.[1]

En el text del qual s’ha extret el comentari anterior, la proposta de pau que va elevar a les Nacions Unides el 2020, Daisaku Ikeda parla sobre la seva trobada amb Wangari Maathai el 2005:

Vam parlar sobre la seva tasca sembradora d’esperança en la creació d’un món nou, que va començar pel seu entorn immediat. Reflexionant sobre el Moviment Cinturó Verd, que va començar plantant només set plançons, la doctora Maathai va afirmar: «El futur no existeix en el futur: neix del que fem avui. Si volem assolir alguna cosa en el futur, hem de posar-nos a treballar ja en aquesta direcció». […]

De fet, aquesta trobada amb la doctora Maathai va tenir lloc dos dies després de l’entrada en vigor del Protocol de Kyoto, el primer acord marc que va plantejar la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El moviment iniciat per la doctora Maathai a Kenya pot ser que no hagi estat tema de grans titulars, comparat amb aquest conveni històric. Tot i això, amb el pas del temps, l’esperança que ella va encendre amb les seves accions va anar guanyant empenta i suport, i va créixer fins a convertir-se en una campanya coauspiciada pel Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA), que ha seguit endavant després de la mort de la seva iniciadora. Estem parlant d’una iniciativa que va conduir a la plantació de més de 15 000 milions d’arbres a tot el món.

Fins al dia d’avui guardo en la meva memòria de manera vívida aquestes paraules de la doctora Maathai:

«Encara que creguem que una certa acció concreta feta per un individu és molt petita, pensem en què passaria si es repetís diversos milions de vegades… Sens dubte, marcaria una diferència». Les seves paraules transmeten una alegria potent que prové del repte de la construcció.[2]