Recursos per a la introducció de les reunions de diàleg de la SGEs
El «gran jurament» es refereix a la propagació del Sutra del lotus.
↳ OTT, pàg. 82. El Registre dels ensenyaments transmesos oralment és una compilació dels ensenyaments orals de Nichiren Daishonin sobre el Sutra del lotus exposats durant els seus anys a la muntanya Minobu, on es va establir el maig de 1274 i va romandre fins al 8 de setembre de 1282, poques setmanes abans de morir. Aquests ensenyaments van ser registrats i recopilats en dos volums pel seu deixeble i successor Nikko Shonin.
La Soka Gakkai ha donat a conèixer arreu del món el budisme Nichiren, el gran ensenyament de la il·luminació universal, complint les paraules del Daishonin que afirmen: «El “gran jurament” es refereix a la propagació del Sutra del lotus».1
Amb valentia i paciència, hem difós àmpliament el missatge que totes les persones posseeixen de manera innata la Llei Mística i la budeïtat, estat de vida de noblesa suprema. Tothom, absolutament, pot fer florir aquest potencial sense límits, portar a terme la seva revolució humana i construir un estat interior de profunda felicitat, sens falta.
La fe i la pràctica dels mestres i dels deixebles de la Soka són veritables i estan directament vinculats a Nichiren Daishonin, el Buda de l’Últim Dia de la Llei. […]
En tot aquest temps, ens hem esforçat amb el mateix esperit que Nichiren Daishonin quan va declarar: «mai l’obeiré en el meu fur intern»2 i «mentre les persones de saviesa no demostrin que els meus ensenyaments són falsos, mai claudicaré! Qualsevol altra aflicció serà, per mi, com pols en el vent».3
Mentre avancem amb fe correcta, res no podrà destruir el nostre moviment. Els membres de la Soka Gakkai ho saben. Per això són forts, mai es deixen vèncer ni influenciar negativament, i viuen amb postura optimista i brillant. Impulsada per aquestes poderoses ales espirituals, la Soka Gakkai ha cobrat vol fins a ser, avui, un moviment religiós global.
Totes les persones que treballen activament per obrir el camí cap a la felicitat pròpia i la dels altres mitjançant la fe en el budisme Nichiren, vivint de manera valenta enmig de les turbulències de l’Últim Dia de la Llei, són Bodisatves de la Terra. Sou vosaltres, els meus estimats companys de la Soka.4
Amb valentia i paciència, hem difós àmpliament el missatge que totes les persones posseeixen de manera innata la Llei Mística i la budeïtat […] [i] poden fer florir aquest potencial sense límits.
En la dissertació de la qual s’ha extret el comentari sobre el Gosho citat abans, Daisaku Ikeda recorda un episodi lligat a un dels passatges que s’hi inclouen:
Fa més de cinc dècades [el 1969], la Unesco va publicar un llibre titulat Birthright of Man per commemorar el vintè aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans. Era una antologia de cites inspiradores sobre els drets humans encunyades per grans pensadors d’Orient i d’Occident de tots els temps.
Entre els textos triats, es va incloure un passatge dels escrits de Nichiren Daishonin: «Encara que, per haver nascut en els dominis del governant, mostri que l’obeeixo en la meva manera d’actuar, mai l’obeiré en el meu fur intern».5 La cita es troba en el capítol III, «Límits del poder», en l’apartat «Submissió condicional; consciència irreductible», sota els subtítols «Límits de l’autoritat» i «Consell als sobirans».6
Aquestes paraules que el Daishonin va pronunciar al segle XIII són sens dubte una declaració immortal de la «supremacia de la consciència», una poderosa mostra que la llibertat religiosa, de pensament i de consciència són inviolables. En la seva lluita espiritual hi ressona de manera vigorosa l’ideal dels drets humans universals.7
Bústia: prensa@ediciones-civilizacionglobal.com
- Vegeu la referència de la cita sobre aquestes línies. ↩︎
- La selecció del temps, a END, pàg. 607. ↩︎
- L’apertura dels ulls, a END, pàg. 297. ↩︎
- IKEDA, Daisaku: «Fem ressonar un cant triomfal de dignitat humana», Daibyakurenge, novembre de 2021. ↩︎
- Ib. nota 2. ↩︎
- Vegeu Birthright of Man: A Selection of Texts, edit. per Jeanne Hersch, París: Unesco, 1969, pàg. 128. ↩︎
- Ib. nota 4. ↩︎